Translate

jueves, 26 de diciembre de 2013

INDÓMITO MAESTRAZGO-MAESTRAT Juan E. Prades

GENTES, COSTUMBRES, TRADICIONES, HISTORIAS, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE LA PROVINCIA DE CASTELLÓN:

POR: JUAN E. PRADES BEL (Taller de historia, memorias y patrimonios).

(Sinopsis): RECORDAR TAMBIÉN ES VIVIR… 


"INDÓMITO MAESTRAZGO".

Escribe: JUAN E. PRADES BEL.
"Indómito Maestrazgo antes dinámico, ahora de cansino caminar, antiguas tierras que fueron de culturas de otro tiempo, legados de otros hombres y mujeres de otra era, fidedignas consignas y vestigios que defender, parajes de feraces andares , brazos que trabajan para obtener parco sustento, brazos humanos habidos de supervivencia, lugares de grata soledad o ingrato silencio, al ho
rizonte las formas de los varios paisajes omnipresentes el árbol, el monte, atalayas, la muela, valles y vaguadas, veredas, sendas milenarias, piedra y caminos rurales, nombres y paisajes, espíritus y oscuridades, luces y almas, noche y mediodía, formas espectrales en luna llena llaman sin alivio a rescatar del olvido vedados espacios y parajes naturales aromatizados de espliego, tomillo y romero" .










miércoles, 25 de diciembre de 2013

MÍTICO MAESTRAT-MAESTRAZGO Juan E. Prades Bel

GENTES, COSTUMBRES, TRADICIONES, HISTORIAS, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE LA PROVINCIA CASTELLÓN:

Por: JUAN E. PRADES BEL, "pragmàtic" ("Espigolant Cultura": taller de historia, memorias y patrimonios).

(Sinopsis): RECORDAR TAMBIÉN ES VIVIR… 

"EL MISTÉRICO MAESTRAZGO".

Escribe: Juan Emilio Prades Bel. 

"La histórica tierra del Maestrazgo, digna manera de convivir con la tierra. Lleno de paisajes agrarios antaño bulliciosos, hoy, los abandonados campos dan paso a parajes de silencio, a sonidos de mudas esquilas imaginarias, a solitarias masías, a prados secos y huertos incultos faltos de agricultores-artesanos. Los montes agrestes y los riscos cubren el territorio, rupícolas, fuentes, árboles, flores y resto de seres vivos sufren en silencio, gritan al peregrino andante a ser secular con su tierra, vacía esta la dicha morada de rebaños, de pastores y de labriegos, santificados lugares fueron levantados sobre los restos de antiguos mares, tierra antigua de grandes animales, primitivos lugares desconocidos, reposo de almas de aguerridos soldados, templarios, guardianes, cancerberos de Santos Lugares, castillos medievales, secretos esotéricos, universo de precariedades, fuentes de especulaciones y ríos de leyendas y misterios de la naturaleza, este es el legado Maestrazgo".

ARCHIVO FOTOGRÁFICO: PANORÁMICAS DEL VALLE DEL BARRANCO DE LA BARCELLA. 

Autor imágenes: Juan Emilio Prades Bel.









domingo, 8 de diciembre de 2013

CORREDOR BIOLOGICO DEL RÍO CUEVAS-SAN MIGUEL

GENTES, COSTUMBRES, TRADICIONES, HISTORIAS, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE LA PROVINCIA DE CASTELLÓN:
Por: JUAN E. PRADES BEL.

EL CURS FLUVIAL DEL RIU SANT MIQUEL , UN VIATGE DE LA VALLTORTA A CAPICORB.

Escribe: JUAN EMILIO PRADES BEL .
EXPOSICIÓ:  El riu San Miguel és un riu autòcton de la província de Castelló , també anomenat com Riu de les Coves de Sant Miquel o riu Segarra, y altres abreviacions lèxiques del habitants locals com riu Coves , rambla de les Coves, riu Sant Miquel , rambleta , rambla del pont ... . El curs que descriu está via fluvial de drenatge i la seua conca és un patrimoni natural continental del terme d'Alcalà de Xivert i el més important patrimoni natural de l'àrea de Capicorb que és on més s'eixampla el riu i on desemboca finalment engrosant les aigues del mar Mediterrani . El llit del riu Coves roman sec la major part de l'any , molts anys ni surt el riu , per aquesta fase de agostejament del caudal i sense aigua en moviment de llarg periodes sec se li denomina també rambla , ja que l'aigua per aquestes lides càrstiques només circula un flux fluvial coincidint amb els períodes de màxima pluviositat . Aquest riu castellonenc que baixa des de les muntanyes cap al litoral mediterrani té una longitud aproximada d'uns 40 km de recorregut , ( la seva conca abasta uns 500 quilòmetres quadrats ) naix a la vall de Benafeixines i recull les aigües de les muntanyes de Catí , Albocàsser , Tírig y Coves de Vinromà , on rep el nom de barranc de la Valltorta , a la confluència d'aquest barranc Valltorta amb les aigües del riu de drenatge de la vall Sant Mateu - Salzadella , les aigües del riu amb aquest nou curs d'aigua pren el nom de riu Coves per la proximitat de la població de Coves de Vinromà situada a uns 3 km riu avall, es en esta població onmes s'engrosseix el cabal de este riu , ja que la rambla de les Roques o riu Flaó de Vilanova aboca també les seves aigües al riu Coves , y per un estret barranc obert y tallat mayorment pel riu pleistocènic acola l'aigua obrintse pas per la secció de conglomerats cretàcics . La potència de les aigües del riu Neozoico han obert camí fluint cap al mar a través de les seccions materials pertanyents a les escales temporals geològiques del cretacic inferior , cretacic superior , neogen . En entrar en la jurisdicció d'Alcalà de Xivert el riu pren el nom de Sant Miquel, fins a la seua desembocadura al mar Mediterrani en Capicorb , el nom de Sant Miquel es per la deïtat cristiana que existí erigida en la ribera fluvial d'aquesta vall , en el seu recorregut el riu va acumulant volum d'aigües i arrossega els materials geologics continentals cap al mar que aporten al riu principal les rambles, barrancs, correnties i drenatges aluvials . 
 Autor, imágenes: Juan E. Prades Bel (JEPB/2013)
Imágenes: ©juanemiliopradesbel

viernes, 6 de diciembre de 2013

UN OLVIDADO MUNDO RURAL, JUAN E. PRADES BEL

GENTES, COSTUMBRES, TRADICIONES, HISTORIAS, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE LA PROVINCIA DE CASTELLÓN:

Por: JUAN E. PRADES BEL, “pragmàtic” (taller de historia, memorias y patrimonios).

(Sinopsis): RECORDAR TAMBIÉN ES VIVIR…

"UN OLVIDADO MUNDO RURAL, DÉFICITS DE NATURALEZA".

Escribe: JUAN EMILIO PRADES BEL.

El mundo rural castellonense que hasta hace pocas décadas ha vivido aislado, inmerso, embebido y enraizado con la naturaleza como medio de vida y subsistencia, el vivir y trabajar en el medio natural, las personas del medio rural quedaban expuestas e indefensas ante las inmensas fuerzas que alternativamente con los ciclos estacionales, lunares y los equinoccios se desatan frecuentemente en la naturaleza, es fácil de comprender que las gentes que somos de la ruralidad hayamos mantenido hasta nuestros días gran número de prácticas vivas y ceremonias de prevención, protección i sanación cuyas raíces se remontan a los más primigenios conceptos credenciales que arrancan del lejano mundo prehistórico, unas costumbres y saberes agropecuarios heredados generación tras generación, es sabido que para las gentes del mundo urbano, muy pragmático e incrédulo por falta de contacto directo con la tierra se les antojan las prácticas empíricas místicas del mundo rural agropecuario como unos aspectos o conceptos prácticamente anacrónicos, en la actualidad estas prácticas ancestrales están casi desaparecidas, de muchas no queda ni el más mínimo recuerdo de su práctica o de su significado o función.